UN MATÍ BOIRÓS

Relat basat en un quadre de la pintora Àngels Biarge, titulat "Sitges, matí emboirat".

La parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla es dreça, majestàtica, com a sentinella dels habitants i en marca les vides. El repic de campanes de cada hora que s´escola, el so de la missa dels diumenges i festius, la lenta cadència vibrant del toc a morts...És un matí d´agost i del mar vénen cavalcant uns quants núvols de tempesta que han deixat calamarsa i collites destrossades a les Balears. Fa xafogor i a la costa s´alça una boirina que desdibuixa un horitzó fantasmagòric amb dits de fada dolenta. El carrer que mor a l´Ajuntament vessa de vilatans. Molt pocs hi són entesos. La majoria hi ha anat per poder veure el nouvingut, aquell que ha causat un daltabaix  tan gran al poble com no es recordava en anys. Recén vingut de Barcelona, un tal Santiago Rusiñol, pintor i bohemi en tots els sentits pejoratius del terme, ha trencat la pau beatífica i l´ensopiment de la vila marinera per omplir els carrerons amb la seva presència de capells impossibles, camises negres com l´alè de la mort i cabells de llargària indòmita. A més, per acabar-ho d´adobar, dues humils cases de pescadors de tota la vida, Can Faula i Can Sense, han passat a ser de la seva propietat i el que abans era el res de l´Àngelus i la vetlla dels avis difunts al dormitori principal, tots envoltats de ciris i respecte, s´ha convertit enguany en una col.lecció de ferros rovellats extrets no se sap ben bé d´on. Una rajola de ceràmica a l´entrada en marca el nom amb lletres recargolades i alteroses, de color blau de Prússia. Cau Ferrat. Justament d´allà en surt la comitiva, encapçalada pel foraster, pel boig. Darrere d´ell, tot un seguit d´artistes que semblen males còpies del mestre van formant una corrua, com formigues laborioses. A braços alçats, van transportant amb fervor gairebé místic tot un seguit de quadres del Greco , que van pujant i baixant en funció dels sots del carrer enllotat. Ha plogut. L´estendard d´un art que el poble no entén ni aprecia es concreta en figures masculines allargassades, amb barba, ulls sòpits i posat llangorós. A banda i banda, els sitgetans assisteixen espantats a l´espectacle. Muts i amb ulls reprovadors, els més ancians es barregen amb dones endolades i de pell curtida pels vents que mormolen un Parenostre com qui vol allunyar Satanàs. Solament els més petits esbatanen els ulls i riuen les “boutades” dels artistes, fet que conclou de forma abrupta quan les mares els claven un mastegot a traïció i els comencen a brollar llàgrimes i mocs.

Els carrers perifèrics són buits quan la Vinyet surt de la casa on viu. L'arrebossat de les parets ha anat caient i la façana és una nafra que es va escampant com un mal lleig. Tanca la porta i la clau de ferro vell grinyola llastimosa en el pany. Mai més. Davalla a petites passes direcció cap a la platja, amb el rosari balder a una mà cisellada en marbre. Quan hi arriba, uns minuts més tard, s'atura en sec. Encara que li dol, gira el seu rostre pigat cap a l'esquerra. L'església on es va celebrar el funeral, ara tot just fa un mes, marca el límit entre el mar i el cel, dos blaus que es fonen en la llunyania com els amants en les nits fredes. Avui hi ha onades, però són dolces i manyagues, i en elles s´hi bressolen els fills dels pescadors amb calçotets esparracats i crits feliços amb regust d'algues i sal. Les d'aquell dia eren paoroses. En veure-les, el mateix alcalde va encetar una jaculatòria perquè tots tornessin sans i estalvis. Ja no es veien les barques, havien sortit a les quatre de la matinada amb la son als rems i la promesa d'una càrrega de peix suficient per vendre-la a Llotja i subsistir uns quants jorns més. La Vinyet s'acosta a la vora del mar i una onada lleu li mulla els peus i la llarga faldilla blanca, que amaga unes cames blanques i fines. Com de reina. No sap on mirar, no sap on va ser. Podria haver estat a dreta, a esquerra, a cinc milles, a la costa d´una Barcelona podrida de diners i enfonsada en el vici. Ja no li queden ni llàgrimes per plorar, i cada nit els llençols semblen més freds. Com una mortalla. Vídua als vint-i-set anys, el mar li va retornar el cos inflat del seu marit. Una boia. Mentre un Sant Joan Evangelista plega la mà esquerra sota un cel rúfol que put a tempesta i davalla pel carrer vers l´Ajuntament, una boira espessa creua la ment de la jove i li n´esborra el seny. Els quadres romanen muts als cavallets, mentre un Santiago gairebé en èxtasi en fa elogis. És un home de món, força viatjat, i les seves paraules són com un bàlsam per als acòlits. Sitges és ara l´epicentre de l´art, de la modernitat, de la vida bohèmia que transcorre entre els “ateliers” i els cafès. El mar també en participa. Les onades amaren de salabror un llenç que hi sura ondulat com l´ombrel.la d´una medusa. Serà un quadre de sepeli, on l´església tornarà a tocar a morts i els veïns s´hi congregaran conjurant el seu perdó. Serà enterrada fora del cementiri, com els empestats, com una aranya llefiscosa a qui han esquinçat la teranyina.

Black moon