EL BOHEMI



-Relat inspirat en el quadre "El bohemi" de Santiago Rusiñol (1891), on hi apareix Erik Satie, músic francès. Amb motiu de la visita dels alumnes de quart d´ESO al museu Joan Maragall.

                                                                      Autora: R.B

El foc es va consumint lentament mentre crepita el darrer tronc a la xemeneia. Les tímides flames es reflecteixen en els ulls glaucs del jove que seu a la vora , amb les mans entrellaçades damunt dels genolls, com si pregués. Als vint-i-cinc anys, ha viscut molts hiverns a París, gelor a les finestres, branques nues i dies de plom. Com les barques d´Honfleur, on va néixer, que es bressolaven mudes en un oceà de mercuri, mentre els pals vestien de gebre i glaç. Fa fred a l´estança. La porta de fusta, pintada de blau pàl.lid i atrotinada, no tanca bé. Rue de Cortot, un carreró petit dels de Montmartre, cinquè pis. Tots els terrats de París i les miserables vides que s´amaguen als vells edificis formen el barri bohemi. L´estança és petita i amb un toc miserable. El propietari, monsieur Delay, puja cada trenta dies les nombroses escales per cobrar-li el lloguer. Sempre hi arriba vermell, esbufegant i amb pudor de vi barat a l´alè. La mort el festeja disfressada de vidre verd ampolla. El jove no veu les flames ni sent l´escalfor del foc. Mentre, un gat negre d´ulls perillosament verds creua, majestuós, l'estudi i miola tot criant ossos i misèria. L´Erik l´ignora mentre mou el peu esquerre i assaja el ritme ternari de la seva darrera obra, les Gymnopédies, per a piano. El contrast entre les notes greus i les agudes atorga a la composició una cadència que és com el caminar sensual d´una dona. Suzanne. El seu nom li evoca una nit d´estiu al Sena, una taverna i molts ponts .Massa alcohol i un coixí compartit. La buidor d´una ruptura. El mal d´amors, un "mai més amb tu".Creuar-se pels carrers i ignorar-se com a furtius. Nits d´insomni al "Chat Noir", amb música estrident de cabaret, fum de cigarreta i tot un món irreal de faldilles vermelles i negres voleiant, banderes del fals amor. Quin local més diferent del Conservatori, on s´escolaven els vespres de tardor i pluja insistent entre notes impostades com la mentida, repetides fins a l´infinit. Monsieur Arnaud, el professor, li va dir que no servia, que no tenia talent, que els seus dits eren de cartró i l´oïda, de suro. Els secrets d´un piano sempre li serien vetats. I què dir del servei militar als boscos de Les Ardenes, un altre mal record. Fang, suor i sang i la intempèrie d´una gèlida nit de febrer per escapar-se. Nevava. Pneumònia i dos mesos de llit, en un vaivé de febres que li van consumir el rostre. Tot un fracàs. Una espurna salta, juganera, del foc i cau a tocar de la catifa que un dia fou luxosa. En breus segons s´apaga i deixa en els ulls de l´Erik una il.lusió de llum. El gat, famolenc, li clava una mirada freda i acusadora. Com un ganivet esmolat. Quan el foc ja s´ha apagat del tot, el jove s´alça i la levita negra li arriba als genolls. Miques de cendra grisa voleien per l´estança. S´emmiralla i veu un home com qualsevol altre, amb els ulls verd molt clar, herència d´una àvia normanda, galtes begudes i barba retallada a la moda. Ple de somnis i amb la música com a amant, les notes omplint el seu cor i marcant-li els dits invisibles d'una càlida abraçada eufònica a la cintura. En girar el cap, veu els dibuixos dels seus "compagnons" clavats a la paret. Aquarel.les amb bustos tràgics de dona, esglésies batudes pel vent i la pluja i camps delmats per un hivern rigorós. I un poema. L´amic Pierre i la seva dissort: "Un amour maudit", amb versos dessagnats que auguren dol i crisantems. La tinta plora mentre l´Erik sospira. Una claror lletosa apunyala la negror de la nit de dimarts. Un nou dia neix entre el costum i la desesperança de milers d'habitants. Els primers carros dels menestrals roden pels carrers costeruts, grinyolant. Una lletera anuncia amb veu dolça i mots equívocs la seva mercaderia mentre un home agonitza sol a "La Charité". S´acosta al llit, que és a tocar de tot. No hi ha espai on viure. Uns humils llençols grocs i una vànova a quadres, esfilagarsada, per cobrir un cos que ha nascut per a l´harmonia de la música. Com un bressol. Com un taüt.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Dones de ciència (V): Chien-Shiung Wu

Dones de ciència (IV): Rosalind Franklin