Plein air

Escrit per: Rosa Bragulat

NOTA PRELIMINAR.

Aquest relat està inspirat en el quadre de Ramon Casas “Plein air” (1890). Així conjugo dues passions, la pintura i el fet d'escriure. Quan un quadre m´arriba al cor... el procés s´engega.És llavors quan les paraules brollen, com la sang.

PLEIN AIR

Cau una altra tarda sobre París, la ciutat que ens ha vist néixer. Mare Lutècia, la dels senyorials boulevards i la dels ravals on moren els tísics escopint glopades de sang. És un jorn de març ventós i, com cada diumenge, ens hem rendit a l'encant fetiller dels carrers de Montmartre.Solament se senten les meves petjades. Rere els porticons blau cel, tot un món de menestrals ensopits i de burgesos acomodats s'amaga esquiu, tret d'una vella endolada que baixa el carrer mormolant tristes lletanies. Davalla del cementiri, uns quants carrers enllà, on els morts ja dormen el somni etern, el mai més. Potser un marit alcohòlic amb el fetge rebentat, potser un fill mort a la pedrera, la sang escolant-se espessa pel seu rostre desfigurat. Quan la cúpula del Sacré Coeur s'albira, arribem al Moulin de la Galette. Malgrat el mal temps, Monsieur Julien ha tret del seu establiment taules i cadires per als parroquians i les ha posat al bell mig de la plaça. Seiem, mentre sento el cruixit de la seda del meu vestit llarg ala de corb. L'única frivolitat que em puc permetre és un capell crema amb plomes groc llimona. Acaba de morir el meu germà en una baralla a ganivetades a les tavernes que custodien el Sena. Fa deu dies que el vam enterrar i he de guardar dol i aparences, malgrat que tothom sap de la meva mala reputació. Ja mai no em podré casar i passejar de bracet amb un marit sense rostre pels Champs-Élysées, perquè amb vint-i-dos anys m´he ajagut a massa llits i he après delits i misteris de l'amor il.lícit. La vida, que de tan atzarosa m´ha atorgat el rol de l'eterna amant, la segona, la perduda. No sóc bona per a ningú.

Monsieur Julien s´acosta a la taula amb el seu poblat bigoti i la coixesa habitual. M'esguarda amb pena. L'hivern parisenc glaça les articulacions... i el cor. Demanem "eau de vie", o no, més aviat la demano jo. Avui estàs molt callat, malgrat que ets més poderós i influent que no pas jo, una simple noia de companyia. Damunt d´unes tovalles de fil, blanques com neu verge, el coix deixa amb cops secs got i ampolla de whisky. "No hauria de beure tant, Coralie", mormola. I el meu nom sona estrany en uns llavis que mai no m´han besat. Per què no hem demanat absenta? És la beguda dels maleïts, com jo, dels oblidats, dels proscrits. M'agrada sentir el seu escalf etílic mentre la primavera esclata en els arbres i als terrats.Verd sobre verd. Avui estàs seriós, no has dit res en tot el camí. Seus davant meu sense veure'm, el teu cos conegut i desitjat dins d´un vestit negre rigorós. Barret de copa, com els senyors. Ets un triomfador, tens el que sempre havies desitjat: la fàbrica de porcellana de Sèvres, herència del pare, molts francs dins la butxaca i una amistançada. Jo, que et dedico temps i cos. Gairebé gosaria dir que t´estimo, superades ja totes les fases d´una relació que va començar com un intercanvi de plaer per francs. T'allargo la mà dreta per acaronar-te la punta dels dits. Tens mans de pianista. Defuges la meva moixaina i amb un gest esquerp t'aixeques, estirant-te la jaqueta negra, tot nerviós. Ja no t'agrado? T´allunyes, lentament, i arribes a la porta del ball, d'on surten compassos esllanguits de valsos i polques que ballen les parelles felices. París és sempre una festa. Uns llumets blancs, a l'entrada i petits com raïms, nimben el teu rostre, i tot es desdibuixa. París pot ser també un vast cementiri ple de verms furients i tu, un ésser lluciferí. No puc deixar de mirar-te, malgrat la por. Ets al llindar, palplantat. Ara sí, m'allargues la mà en la distància, ple de malvestat, mentre ixen notes llastimoses de marxa fúnebre. Chopin. Per la plaça passa un taüt guiat per cavalls negres amb plomalls a la testa, de color roig sang. Les bèsties avancen mentre escupen vapor de mort pels narius. Un pintor se m'acosta. És jove i ha deixat el cavallet a tocar de la taula. Duu a la mà un pinzell tacat de pintura negra. Degota, "Mademoiselle, es troba bé? L'estava pintant perquè l'he vist sola, trista i mirant atordida la porta del ball. El seu perfil m'ha encisat". Em giro lentament. L'opi ha començat a fer l'efecte desitjat. No vull haver de tornar a reviure cada dia que fa dos mesos et vas col·locar una pistola a la templa i vas prémer el gallet. Érem aquí, a Montmartre, a la porta del Moulin, al llindar. La cara del pintor és amable, té uns ulls dolços i ensonyats, d'artista. Dues parelles surten del ball, enriolades. Els vestits d´elles acaben en uns serrells ple de granets. S'agafen de la cintura, amoureuses, i travessen la boira del teu cos. Les seves rialles descarades malmeten els compassos d'un bell vals. El nostre darrer ball. Ja he buidat l'ampolla. Monsieur Julien la recull i en la seva mirada veig els ulls del pare que va marxar. Opi i alcohol mariden en una tarda que ja mor. La nit avança negra, com el pinzell del pintor, tètrica com la teva mort, com jo.