EL SOPAR
Relat de
ficció corresponent al quadre “El sopar”, de Jean Louis Forain. Exposat a
Caixafòrum Barcelona dins la col.lecció “Toulouse Lautrec i l´esperit de
Montmartre”.
Ho vaig
saber en rebre la teva “lettre”.Jo jeia al sofà, indolent, tapada amb la marta
gibelina i bevent l'exquisit te de llessamí que m´havia servit feia pocs minuts
l´Adèle, la meva minyona de confiança. Encara estava calent, i sota el meu alè,
el líquid formava núvols de vapor que m´encenien les galtes. Fora nevava. Era
un dels hiverns més rigorosos que es recordaven a París. Des de la tribuna del
meu pis, situat prop del Boulevard Georges V, veia com els flocs queien
pensarosos i aterraven a les estoles “rénard argentée” de les dames d´edat
provecta i bona posició econòmica que caminaven a passets curts i mesurats amb
turmells trencadissos i sabates verdes de pell de serp.
Em
convidaves a sopar i posaves a la meva disposició, com a bona noia de companyia
que era, el teu cotxe de cavalls, aquell que es passejava pels Champs Élysées
amb la seva cabina tan sumptuosa i alhora tan decadent, amb seients folrats de
vellut negre.La nota era escueta: “Sopa amb mi, Céline. Aquesta nit al Divan
Japonais. T´hi espero.Teu, Marcel”. Aquell mateix vespre, en un termini
aproximat de tres hores.I no podia refusar de cap manera. La Céline refinada i
sensual havia occit a sang freda i sense remordiment la Jeanne que malvivia a
un “banlieu”, filla d´un miner del carbó sempre brut i ebri i d´una dona a qui
un embaràs no desitjat va fulminar els seus somnis de ballar can-can davant
d´uns burgesos àvids de carn. Era una dia qualsevol de tardor i una noia
atractiva però mal vestida anava a cosir al taller de Madame Brouart amb
l´esperança de rebre aviat el títol de modista, aquell que li permetria cosir
lluentines i plomes a cossets de cintura impossible i que alhora li faria
minvar la vista i li ompliria els dits amb punxades d´agulla. El senyor era
gran, anava ben habillat, semblava ric i se li va adreçar amb fermesa i
naturalitat: “Vine amb mi, conec un hotel discret prop d'aquí”.I d´allà en vaig
sortir, quaranta minuts després, ja sense vergonya i amb un bon feix de francs
a les butxaques descosides.Tan fàcil com això, com entrar a la roda del mercat.Jo
també estava en venda.
L´Adèle em
va ajudar a ajustar-me un vestit verd pàl.lid amb tirants negres i cinturó rosa
pal. Guants llargs, de color blanc, i bosseta a joc amb el cinturó. Res de
joies, la meva edat valia més que qualsevol perla o diamant. I el “rénard” a
les espatlles, per suposat. Vaig baixar les escales com una reina per anar a
trobar en Pierre al portal. Els cavalls eren negres i briosos, i em vaig
acostar per tocar-los la crinera.Miraven desconfiats. En Pierre em va obrir la
portella i em va oferir la seva mà nuosa i aspra per superar els dos graonets,
mentre deixava entreveure les mitges de seda que acabava d´estrenar. La tarda
era trista i les golfes i terrats amagaven secrets inconfessables sota un cel
de crepuscle. Històries de desamor, infortuni, pobresa, deliri i bogeria se
succeïen com els arbres dels carrers i avingudes per on passàvem. Maleïda
condició humana…
“Le Divan
Japonais” era el local de moda en aquells anys.Renovat feia poc per Monsieur
Lefort, era el teu lloc preferit per oblidar família i obligacions. La profusa
decoració nipona, amb bambú a les parets i mobles lacats en negre i vermell, et
traslladaven a un Orient somiat que atreia clients delerosos d´exotisme.Allà va
ser on em vas rebre, galant. 18, Rue des Martyrs. “Bonne soirée”. Els teus
llavis tot just van besar la meva mà enguantada i el teu braç em cenyí la
cintura com una serp. Malèfic, però molt segur de tu mateix. Ja tenien la taula
preparada,amb tovalles negres i espelmes vermelles que ploraven una cera que
semblava sang aigualida.El cambrer ens hi guià. El cognom Dupont obria portes i
locals, cuixes i ànimes. La cadira folrada d´un setí color ivori acollí la meva
figura de dona jove i unes natges que eren el somni de mig París. El cambrer
era calb i se´ns acostà amb un posat que recordava aquells qui són sempre
manats i que han d´acotar el cap amb respecte. Segurament pensava en la
malaltia de la seva dona i en la pujada del preu del carbó, però et mirava amb
uns ulls enaiguats que recordaven un ca fidel. I apallissat. Vas agafar la
carta amb supèrbia, d'una revolada, amb menyspreu. Impertinent i intolerable.
Unes poques rengleres escrites amb lletra inclinada concentraven totes les
delícies a les quals gairebé ningú no hi tindria mai accés en aquella ciutat
que llanguia de dia però assetjava amb la falç a la mà a les nits. La patata
bullida, els talls de porc salat i els rosegons de pa era allò habitual a les llars
miserables. Nosaltres no hi estàvem avesats, i de fet la carta era prolixa en
menges delicioses. No sabies què escollir i miraves el llistat amb ulls miops.
“Huïtres de Concarneau”, “Coq au vin”, “Dinde au Calvados”, “Boeuf au
Roquefort”…I vas triar el que menys m´agradava. Tota l´embranzida del plomís
oceà al meu paladar. Eren llefiscoses i grises, com tu. Mai no m´havies
agradat. De fet, mentre tu paraves atenció a la carta, jo m'emmirallava i
comprovava que el “rouge” es mantingués als meus llavis molsuts i que les
celles estiguessin ben perfilades. No m´importaves, solament eres un client,
com tants d´altres…Era llavors quan més l´enyorava.Criats junts des de petits,
veïns de carrer, ara vivíem en dos mons oposats. Quan ens trobàvem, ambdós
baixàvem la vista, ell per respecte i jo, per tristesa. Era una dama
inassolible per a ell. Clément…quantes nits l´ havia plorat, conjurant el seu
nom mentre mossegava amb fúria el coixí i esperava un demà que seria com avui i
com ahir. El desamor és el corc de l´ànima, una vida robada, un cor en un taüt…
El Marcel engolia i buidava copes de vi mentre esperava que l´espectacle
comencés. A un recambró claustrofòbic, un pobre diable es disfressava de
japonès i es cobria la cara amb pólvores d´arròs, desitjant que els plats que
havia de sostenir i fer rodar damunt de fines canyes no li caiguessin a terra i
es trenquessin en mil bocins. Vaig escollir les postres. Tu mai no en menjaves
perquè les associaves a gustos femenins. El dolç no feia per a un senyor. Vaig
demanar maduixes, que deixaven al platet de porcellana fina de Sèvres un suquet
sangonós que la nata no arribava a cobrir, alhora que pregava perquè la nit
avancés i tot fos breu i ràpid entre nosaltres. Semblaven un “coeur cassé”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada