EL SOPAR

 Escrit per Lone star

Relat de ficció corresponent al quadre “El sopar”, de Jean Louis Forain. Exposat a Caixafòrum Barcelona dins la col.lecció “Toulouse Lautrec i l´esperit de Montmartre”.

Ho vaig saber en rebre la teva “lettre”.Jo jeia al sofà, indolent, tapada amb la marta gibelina i bevent l'exquisit te de llessamí que m´havia servit feia pocs minuts l´Adèle, la meva minyona de confiança. Encara estava calent, i sota el meu alè, el líquid formava núvols de vapor que m´encenien les galtes. Fora nevava. Era un dels hiverns més rigorosos que es recordaven a París. Des de la tribuna del meu pis, situat prop del Boulevard Georges V, veia com els flocs queien pensarosos i aterraven a les estoles “rénard argentée” de les dames d´edat provecta i bona posició econòmica que caminaven a passets curts i mesurats amb turmells trencadissos i sabates verdes de pell de serp.

Em convidaves a sopar i posaves a la meva disposició, com a bona noia de companyia que era, el teu cotxe de cavalls, aquell que es passejava pels Champs Élysées amb la seva cabina tan sumptuosa i alhora tan decadent, amb seients folrats de vellut negre.La nota era escueta: “Sopa amb mi, Céline. Aquesta nit al Divan Japonais. T´hi espero.Teu, Marcel”. Aquell mateix vespre, en un termini aproximat de tres hores.I no podia refusar de cap manera. La Céline refinada i sensual havia occit a sang freda i sense remordiment la Jeanne que malvivia a un “banlieu”, filla d´un miner del carbó sempre brut i ebri i d´una dona a qui un embaràs no desitjat va fulminar els seus somnis de ballar can-can davant d´uns burgesos àvids de carn. Era una dia qualsevol de tardor i una noia atractiva però mal vestida anava a cosir al taller de Madame Brouart amb l´esperança de rebre aviat el títol de modista, aquell que li permetria cosir lluentines i plomes a cossets de cintura impossible i que alhora li faria minvar la vista i li ompliria els dits amb punxades d´agulla. El senyor era gran, anava ben habillat, semblava ric i se li va adreçar amb fermesa i naturalitat: “Vine amb mi, conec un hotel discret prop d'aquí”.I d´allà en vaig sortir, quaranta minuts després, ja sense vergonya i amb un bon feix de francs a les butxaques descosides.Tan fàcil com això, com entrar a la roda del mercat.Jo també estava en venda.

L´Adèle em va ajudar a ajustar-me un vestit verd pàl.lid amb tirants negres i cinturó rosa pal. Guants llargs, de color blanc, i bosseta a joc amb el cinturó. Res de joies, la meva edat valia més que qualsevol perla o diamant. I el “rénard” a les espatlles, per suposat. Vaig baixar les escales com una reina per anar a trobar en Pierre al portal. Els cavalls eren negres i briosos, i em vaig acostar per tocar-los la crinera.Miraven desconfiats. En Pierre em va obrir la portella i em va oferir la seva mà nuosa i aspra per superar els dos graonets, mentre deixava entreveure les mitges de seda que acabava d´estrenar. La tarda era trista i les golfes i terrats amagaven secrets inconfessables sota un cel de crepuscle. Històries de desamor, infortuni, pobresa, deliri i bogeria se succeïen com els arbres dels carrers i avingudes per on passàvem. Maleïda condició humana…

“Le Divan Japonais” era el local de moda en aquells anys.Renovat feia poc per Monsieur Lefort, era el teu lloc preferit per oblidar família i obligacions. La profusa decoració nipona, amb bambú a les parets i mobles lacats en negre i vermell, et traslladaven a un Orient somiat que atreia clients delerosos d´exotisme.Allà va ser on em vas rebre, galant. 18, Rue des Martyrs. “Bonne soirée”. Els teus llavis tot just van besar la meva mà enguantada i el teu braç em cenyí la cintura com una serp. Malèfic, però molt segur de tu mateix. Ja tenien la taula preparada,amb tovalles negres i espelmes vermelles que ploraven una cera que semblava sang aigualida.El cambrer ens hi guià. El cognom Dupont obria portes i locals, cuixes i ànimes. La cadira folrada d´un setí color ivori acollí la meva figura de dona jove i unes natges que eren el somni de mig París. El cambrer era calb i se´ns acostà amb un posat que recordava aquells qui són sempre manats i que han d´acotar el cap amb respecte. Segurament pensava en la malaltia de la seva dona i en la pujada del preu del carbó, però et mirava amb uns ulls enaiguats que recordaven un ca fidel. I apallissat. Vas agafar la carta amb supèrbia, d'una revolada, amb menyspreu. Impertinent i intolerable. Unes poques rengleres escrites amb lletra inclinada concentraven totes les delícies a les quals gairebé ningú no hi tindria mai accés en aquella ciutat que llanguia de dia però assetjava amb la falç a la mà a les nits. La patata bullida, els talls de porc salat i els rosegons de pa era allò habitual a les llars miserables. Nosaltres no hi estàvem avesats, i de fet la carta era prolixa en menges delicioses. No sabies què escollir i miraves el llistat amb ulls miops. “Huïtres de Concarneau”, “Coq au vin”, “Dinde au Calvados”, “Boeuf au Roquefort”…I vas triar el que menys m´agradava. Tota l´embranzida del plomís oceà al meu paladar. Eren llefiscoses i grises, com tu. Mai no m´havies agradat. De fet, mentre tu paraves atenció a la carta, jo m'emmirallava i comprovava que el “rouge” es mantingués als meus llavis molsuts i que les celles estiguessin ben perfilades. No m´importaves, solament eres un client, com tants d´altres…Era llavors quan més l´enyorava.Criats junts des de petits, veïns de carrer, ara vivíem en dos mons oposats. Quan ens trobàvem, ambdós baixàvem la vista, ell per respecte i jo, per tristesa. Era una dama inassolible per a ell. Clément…quantes nits l´ havia plorat, conjurant el seu nom mentre mossegava amb fúria el coixí i esperava un demà que seria com avui i com ahir. El desamor és el corc de l´ànima, una vida robada, un cor en un taüt… El Marcel engolia i buidava copes de vi mentre esperava que l´espectacle comencés. A un recambró claustrofòbic, un pobre diable es disfressava de japonès i es cobria la cara amb pólvores d´arròs, desitjant que els plats que havia de sostenir i fer rodar damunt de fines canyes no li caiguessin a terra i es trenquessin en mil bocins. Vaig escollir les postres. Tu mai no en menjaves perquè les associaves a gustos femenins. El dolç no feia per a un senyor. Vaig demanar maduixes, que deixaven al platet de porcellana fina de Sèvres un suquet sangonós que la nata no arribava a cobrir, alhora que pregava perquè la nit avancés i tot fos breu i ràpid entre nosaltres. Semblaven un “coeur cassé”.